Aquesta cançó del Ryan Adams, popularitzada de forma massiva gràcies a la versió dels The Corrs amb el Bono d'U2, em sugereix melancolia i em porta records. Records d'aquelles nits de festa en que un finalitza el somni màgic i torna al món real. Somni màgic, he dit, pero de vegades no un "bonson" sinó més aviat un malson.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada